*eternal sunshine of the spotless mind*

Recordo una pel·lícula que vaig veure un dia normal, un dia sense somnis, sense malsons, sense res. La noia era extravagant, molt extravertida i tenia uns cabells bojos. El noi era tímid però carismàtic. S’estimaven. Però discutien tant que ho van deixar. I saps què? Els hi costava tant oblidar-se l’un de l’altre que ella va pagar un tractament per esborrar tots els records que tenia amb ell al seu cap. Els metges la van ajudar i ho va aconseguir. Ja no el recordava, fins i tot si se’l trobava pel carrer ni el reconeixia. Era una passada veure com aquells ulls el miraven amb tanta indiferència... Ell no ho va suportar més i també va fer el tractament. Ja no hi havia dolor, llàgrimes, mal de caps, records que es claven al cor i no surten mai... Però es clar, quan un record se’t clava al cor... No cal amb esborrar-lo del cap... oi?

Un dia normal, sense somnis, sense malsons, sense res; es van trobar. A una estació de tren. Van agafar el mateix tren, es van asseure al costat i la noia va començar a parlar amb ell. “Quina noia més pelma”, va pensar. Ella no callava mai...

Al final del dia ja s’havien enamorat.

M’agrada aquesta pel·lícula. Bé, en realitat m’acaba d’agradar. Mai havia vist el missatge que et volen donar fins avui.

Et tinc clavat al cor. T’estimo tant que sé, amb certesa, que si t’esborro de la meva ment i tu fessis el mateix; un dia normal, sense somnis, sense malsons, sense res; ens tornaríem a trobar i et tornaria a estimar. Els meus ulls mai et podran veure amb indiferència, sempre et miraran amb amor. 

Un missatge de nit sense revisar ni res. "A lo loco".