martes, 15 de octubre de 2013

Diario de una Oveja Negra

Las ovejas negras nos caracterizamos por destacar entre las blancas. No sólo nuestra lana es diferente, transmitimos una luz mate e intensa, muy diferente a la del resto del rebaño. Mi luz no pasa desapercibida con ese color violeta intenso y sus pinceladas negras. De hecho desconozco de quién la he heredado, puesto que en mi familia todos tienen una luz bastante más clara y brillante. Pero ya saben, en cada rebaño y/o familia siempre hay alguien que quiere hacer la puñeta a los demás. 

¿Qué por qué destacamos y nos emperramos en ir incordiando al personal? Pues por tomarnos esa tan preciada y escasa libertad de hacer (o en la mayoría de los casos “de intentar hacer”) lo que nos plazca.  El hecho de que ese sea el motivo por el cual se nos oscurezca la lana es algo bastante contradictorio, pues al nacer nos llenan la cabeza de ilusas y falsas frases del tipo “si trabajas mucho, podrás hacer todo lo que quieras” y cuando llegamos a la pubertad, nos esquilan esa lana negra y nos tapan nuestra luz… ¡Vaya a ser que se note y la vecina del quinto nos vaya criticando por el vecindario! “¡La oveja del tercero primera tiene una oveja negra por hija!”



Pero les suplico que no me acusen de ególatra ya que no soy la única oveja negra del mundo. Gracias a cualquier ser divino ficticio por el que sientan especial admiración, rodeada me encuentro siempre de ovejas oscuras, a cual luz más potente y llamativa con luces penetrantes.  Algunas llevan consigo aún el trauma de ser ovejas negras, otras incluso se sienten cómodas con su función en este gran rebaño blanco. Porque tenemos nuestra meta predestinada. ¿Y es que acaso, sin ovejas negras alguna oveja del rebaño se percataría que las demás son blancas?


Aunque como oveja negra que soy, siempre he pensado que en realidad el blanco no existe, es pura apariencia descolorida… Porque al fin y al cabo, ¿lo más importante no es que todas tengamos lana y una luz que nos sirva de guía? 

lunes, 14 de octubre de 2013

*eternal sunshine of the spotless mind*

Recordo una pel·lícula que vaig veure un dia normal, un dia sense somnis, sense malsons, sense res. La noia era extravagant, molt extravertida i tenia uns cabells bojos. El noi era tímid però carismàtic. S’estimaven. Però discutien tant que ho van deixar. I saps què? Els hi costava tant oblidar-se l’un de l’altre que ella va pagar un tractament per esborrar tots els records que tenia amb ell al seu cap. Els metges la van ajudar i ho va aconseguir. Ja no el recordava, fins i tot si se’l trobava pel carrer ni el reconeixia. Era una passada veure com aquells ulls el miraven amb tanta indiferència... Ell no ho va suportar més i també va fer el tractament. Ja no hi havia dolor, llàgrimes, mal de caps, records que es claven al cor i no surten mai... Però es clar, quan un record se’t clava al cor... No cal amb esborrar-lo del cap... oi?
Un dia normal, sense somnis, sense malsons, sense res; es van trobar. A una estació de tren. Van agafar el mateix tren, es van asseure al costat i la noia va començar a parlar amb ell. “Quina noia més pelma”, va pensar. Ella no callava mai...
Al final del dia ja s’havien enamorat.
M’agrada aquesta pel·lícula. Bé, en realitat m’acaba d’agradar. Mai havia vist el missatge que et volen donar fins avui.
Et tinc clavat al cor. T’estimo tant que sé, amb certesa, que si t’esborro de la meva ment i tu fessis el mateix; un dia normal, sense somnis, sense malsons, sense res; ens tornaríem a trobar i et tornaria a estimar. Els meus ulls mai et podran veure amb indiferència, sempre et miraran amb amor. 



Un missatge de nit sense revisar ni res. "A lo loco".