"You're the voice I hear inside my head,
the reason why I'm singing.
I need to find you,
I gotta find you...
You're the missing piece I need,
the song inside of me.
I need to find you,
I gotta find you..."
Maybe you're not as far as I thought...
because if I close my eyes, I can see you here.
I'm missing you...
viernes, 10 de octubre de 2008
jueves, 14 de agosto de 2008
Sitting on the subway's stairs,
waiting for the train,
I thought one thing:
"Why am I leaving?"
Although the night was dark,
the stars were shining.
But there was no hope for me,
nor anybody walking.
I'm lost in the night!
Why don't you help me?
Is it because I'm leaving you alone,
and now you don't wanna see me?
I know that you can't come
and be with me all your life,
but I can't stay here
so I have to say you bye.
Sitting on the subway's stairs,
waiting for the train,
I thought one thing:
"You're the one I'll miss."
Mi segundo poema en ingles. Creo que mejor que el otro... Ay! La tristeza se apodera de mi! Ya queda poco para que se acabe esto. La verdad es que nunca voy a olvidar este viaje ni la gente que he conocido...
waiting for the train,
I thought one thing:
"Why am I leaving?"
Although the night was dark,
the stars were shining.
But there was no hope for me,
nor anybody walking.
I'm lost in the night!
Why don't you help me?
Is it because I'm leaving you alone,
and now you don't wanna see me?
I know that you can't come
and be with me all your life,
but I can't stay here
so I have to say you bye.
Sitting on the subway's stairs,
waiting for the train,
I thought one thing:
"You're the one I'll miss."
Mi segundo poema en ingles. Creo que mejor que el otro... Ay! La tristeza se apodera de mi! Ya queda poco para que se acabe esto. La verdad es que nunca voy a olvidar este viaje ni la gente que he conocido...
lunes, 11 de agosto de 2008
The center of the universe
Here we are,
in the center of the universe,
while you are looking at me,
with your blue eyes,
looking for an answer.
But I don't know the proper answer,
my friend,
I only know that we were born in different centuries,
And now the time is waiting for us.
But I don't mind.
Because here we are.
In the center of the universe,
looking for an answer.
Mi primer "poema" en ingles... A veces conoces a la gente en un cortisimo periodo de tiempo y te llena de una forma que nadie en años. Asi es como me siento yo ahora. Triste, porque la semana que viene me despediré de una de las mejores personas y mas interesantes que he conocido en mi vida. Ojalá volvamos a encontrarnos por este mundo tan loco! Te echaré de menos...
lunes, 19 de mayo de 2008
Diario de una insensata.
No sé lo que me pasa. Sólo sé que no puedo respirar... ¿Cuándo es el punto en el que alguien se da cuenta de que tiene que seguir las órdenes de su corazón y no de la sensatez de su mente? ¿Porqué... qué sería lo sensato? ¿Casarme? ¿Tener hijos? ¿Estar toda la vida con la misma persona? ¿Aspirar a un trabajo cerca de casa aunque no sea el de mi vida?
Si es así, yo no quiero ser sensata. No estoy diciendo que vaya a romper con todo, sólo que quiero vivir mi vida a mi manera. Aunque eso suponga estar sola, no tener un trabajo fijo, ir de casa en casa, de pais en pais, no casarme, no tener hijos cuando todo el mundo espera que los tenga... Ser lo que quiero ser, no lo que todo el mundo espera que sea.
Por que, sinceramente, parece que ya cuando nacemos nos predicen qué va a ser de nuestra vida. Según nuestra cultura, nuestro pais de origen, nuestro estatus social y nuestro sexo; seremos una cosa u otra. Como ya todo el mundo espera lo que va a ser de nosotros, cuando alguien decide romper con ese control, la gente se escandaliza...
No es que quiera llamar la atención, pero conmigo la gente se escandalizará; estoy segura.
Si es así, yo no quiero ser sensata. No estoy diciendo que vaya a romper con todo, sólo que quiero vivir mi vida a mi manera. Aunque eso suponga estar sola, no tener un trabajo fijo, ir de casa en casa, de pais en pais, no casarme, no tener hijos cuando todo el mundo espera que los tenga... Ser lo que quiero ser, no lo que todo el mundo espera que sea.
Por que, sinceramente, parece que ya cuando nacemos nos predicen qué va a ser de nuestra vida. Según nuestra cultura, nuestro pais de origen, nuestro estatus social y nuestro sexo; seremos una cosa u otra. Como ya todo el mundo espera lo que va a ser de nosotros, cuando alguien decide romper con ese control, la gente se escandaliza...
No es que quiera llamar la atención, pero conmigo la gente se escandalizará; estoy segura.
No te veo...
No te veo.
Estás a mi lado y no te veo.
Enciendo la luz y no te veo.
Te busco entre las sábanas
pero no te veo.
Hace tiempo te veía.
Veía tus pequeños ojos en la oscuridad.
No necesitaba ni luz ni abrir mis párpados
para saber que estabas ahí.
Tal vez sea el tiempo
que nos avisa que nos queda poco
para seguir viendonos.
O tal vez sea la rutina
que nos come por dentro
cada vez más.
No lo sé.
Sólo sé que no te veo.
lunes, 24 de marzo de 2008
Diario de una farsante
"Vivo a través de los demás. Mi empatía me impide centrarme en mi misma, en mi vida. Sólo quiero complacer a la gente que está cerca de mi. Que peinsen que soy una buena chica, que ayuda a sus amigos y que se rie por todo.
Sólo quiero que no me conozcan de verdad... Que no descubran mi oscuro pasado, que se transmite cada día a través de mis ojos. No quiero que nadie aprenda a leer mis ojos..."
Esto es algo que escribí hace unos meses. No quería publicarlo pero bueno... Tal vez todas seamos unas farsantes, tal vez esta sociedad nos obligue en cierta forma a no mostrar kienes somos relamente. Tal vez...
domingo, 2 de marzo de 2008
La Maria
Cada dia, quan la Maria es llevava , mirava per la finestra i li somreia al sol. Només tenia 15 anys i una innocència que se li escapava amb cada somriure. Era una noia molt sensible i una mica insegura. Tenia un xicot, un d’aquests que es té amb 15 anys, que només li dones la mà y a vegades li fas petons al cinema. Els va unir la música. La Maria cantava i el seu xicot tocava el piano. Era bastant feliç...
Fins que un dia la seva vida va canviar. Era un dia d’aquests que fa molta boira i no deixa de ploure. La Maria estava caminant pel carrer sola i de sobte el va conèixer. Va ser com si sortís de la pluja o de la boira, com si el destí l’hagués creat per a ella. Era un noi massa graciós, mai t’avorries amb ell. Això va fer que la Maria s’encegués i comencés a sortir més amb ell que amb el seu xicot.
Un dia ell li va acompanyar a casa. Estava tot massa fosc. Ell se li va acostar per poder mirar-la millor, va mirar els seus llavis i va intentar donar-li un petó. Però la Maria va girar la cara.
“Ja saps que tinc xicot”
“Doncs què fas amb ell? Ja t’he dit més d’un cop que no el mereixes, vull que el deixis i vinguis amb mi! Sinó ja no em tornaràs a veure!
Del dia en que la Maria va deixar la seva innocent relació encara s’enrecorda. L’aire era molt fred, tant com la seva mirada. Ella plorava mentre els seus llavis ressecs parlaven al seu xicot.
“Què no! Què no m’ho crec!”
“Et dic que ja no t’estimo, ho sento.”
“Doncs saps què és el que crec jo? Què ell t’ha dit que ho facis! No veus que és un amor passatger? A més no m’acaba de fer el què...”
“Ho sento...”
Les llàgrimes no s’acabaven mentre la Maria corria sense parar. Sentia un fort dolor al cor que no la deixava quasi respirar. El seu cos tenia vida pròpia i sense adonar-se’n va arribar fins a casa seva. Ell l’estava esperant, com si ja sabés que ara, la Maria era lliure.
La va abraçar molt fort, d’una manera que li costava fins i tot respirar. Va aixecar la seva cara mullada plena de llàgrimes i li va fer aquell petó esperat.
“Ja ets meva”, li va dir una i altre vegada.
“Ja ets meva!!”. Cada vegada feia més força amb els braços. Encara que la Maria l’estimava, aquella frase no la va fer feliç, els petons no la van fer feliç... Res més la va fer feliç i mai més va sortir el sol.
Fins que un dia la seva vida va canviar. Era un dia d’aquests que fa molta boira i no deixa de ploure. La Maria estava caminant pel carrer sola i de sobte el va conèixer. Va ser com si sortís de la pluja o de la boira, com si el destí l’hagués creat per a ella. Era un noi massa graciós, mai t’avorries amb ell. Això va fer que la Maria s’encegués i comencés a sortir més amb ell que amb el seu xicot.
Un dia ell li va acompanyar a casa. Estava tot massa fosc. Ell se li va acostar per poder mirar-la millor, va mirar els seus llavis i va intentar donar-li un petó. Però la Maria va girar la cara.
“Ja saps que tinc xicot”
“Doncs què fas amb ell? Ja t’he dit més d’un cop que no el mereixes, vull que el deixis i vinguis amb mi! Sinó ja no em tornaràs a veure!
Del dia en que la Maria va deixar la seva innocent relació encara s’enrecorda. L’aire era molt fred, tant com la seva mirada. Ella plorava mentre els seus llavis ressecs parlaven al seu xicot.
“Què no! Què no m’ho crec!”
“Et dic que ja no t’estimo, ho sento.”
“Doncs saps què és el que crec jo? Què ell t’ha dit que ho facis! No veus que és un amor passatger? A més no m’acaba de fer el què...”
“Ho sento...”
Les llàgrimes no s’acabaven mentre la Maria corria sense parar. Sentia un fort dolor al cor que no la deixava quasi respirar. El seu cos tenia vida pròpia i sense adonar-se’n va arribar fins a casa seva. Ell l’estava esperant, com si ja sabés que ara, la Maria era lliure.
La va abraçar molt fort, d’una manera que li costava fins i tot respirar. Va aixecar la seva cara mullada plena de llàgrimes i li va fer aquell petó esperat.
“Ja ets meva”, li va dir una i altre vegada.
“Ja ets meva!!”. Cada vegada feia més força amb els braços. Encara que la Maria l’estimava, aquella frase no la va fer feliç, els petons no la van fer feliç... Res més la va fer feliç i mai més va sortir el sol.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)