Tortura

T’estic contagiant amb la meva tortura.

Et torturo.

Et perdono i et continuo culpant.

No m’agrado plorant-te, no m’agrado pensant-te en un món paral·lel; un món que em desfà el cor un cop trencat.

Un verd pèl-roig que em tapa els meus ulls al teu cap, que em va fer invisible i transparent.

Un món llunyà.

Tan llunyà que el creia imaginari i quasi desapareixia al teu costat.

Però torna, torna i m’obliga a tapar-me els ulls un altre cop.

Perdona’m amor.

Perdona’m per tornar-te aquest dolor.

Diario de una Oveja Negra

Las ovejas negras nos caracterizamos por destacar entre las blancas. No sólo nuestra lana es diferente, transmitimos una luz mate e intensa, muy diferente a la del resto del rebaño. Mi luz no pasa desapercibida con ese color violeta intenso y sus pinceladas negras. De hecho desconozco de quién la he heredado, puesto que en mi familia todos tienen una luz bastante más clara y brillante. Pero ya saben, en cada rebaño y/o familia siempre hay alguien que quiere hacer la puñeta a los demás. 

¿Qué por qué destacamos y nos emperramos en ir incordiando al personal? Pues por tomarnos esa tan preciada y escasa libertad de hacer (o en la mayoría de los casos “de intentar hacer”) lo que nos plazca.  El hecho de que ese sea el motivo por el cual se nos oscurezca la lana es algo bastante contradictorio, pues al nacer nos llenan la cabeza de ilusas y falsas frases del tipo “si trabajas mucho, podrás hacer todo lo que quieras” y cuando llegamos a la pubertad, nos esquilan esa lana negra y nos tapan nuestra luz… ¡Vaya a ser que se note y la vecina del quinto nos vaya criticando por el vecindario! “¡La oveja del tercero primera tiene una oveja negra por hija!”

Pero les suplico que no me acusen de ególatra ya que no soy la única oveja negra del mundo. Gracias a cualquier ser divino ficticio por el que sientan especial admiración, rodeada me encuentro siempre de ovejas oscuras, a cual luz más potente y llamativa con luces penetrantes.  Algunas llevan consigo aún el trauma de ser ovejas negras, otras incluso se sienten cómodas con su función en este gran rebaño blanco. Porque tenemos nuestra meta predestinada. ¿Y es que acaso, sin ovejas negras alguna oveja del rebaño se percataría que las demás son blancas?

Aunque como oveja negra que soy, siempre he pensado que en realidad el blanco no existe, es pura apariencia descolorida… Porque al fin y al cabo, ¿lo más importante no es que todas tengamos lana y una luz que nos sirva de guía? 

*eternal sunshine of the spotless mind*

Recordo una pel·lícula que vaig veure un dia normal, un dia sense somnis, sense malsons, sense res. La noia era extravagant, molt extravertida i tenia uns cabells bojos. El noi era tímid però carismàtic. S’estimaven. Però discutien tant que ho van deixar. I saps què? Els hi costava tant oblidar-se l’un de l’altre que ella va pagar un tractament per esborrar tots els records que tenia amb ell al seu cap. Els metges la van ajudar i ho va aconseguir. Ja no el recordava, fins i tot si se’l trobava pel carrer ni el reconeixia. Era una passada veure com aquells ulls el miraven amb tanta indiferència... Ell no ho va suportar més i també va fer el tractament. Ja no hi havia dolor, llàgrimes, mal de caps, records que es claven al cor i no surten mai... Però es clar, quan un record se’t clava al cor... No cal amb esborrar-lo del cap... oi?

Un dia normal, sense somnis, sense malsons, sense res; es van trobar. A una estació de tren. Van agafar el mateix tren, es van asseure al costat i la noia va començar a parlar amb ell. “Quina noia més pelma”, va pensar. Ella no callava mai...

Al final del dia ja s’havien enamorat.

M’agrada aquesta pel·lícula. Bé, en realitat m’acaba d’agradar. Mai havia vist el missatge que et volen donar fins avui.

Et tinc clavat al cor. T’estimo tant que sé, amb certesa, que si t’esborro de la meva ment i tu fessis el mateix; un dia normal, sense somnis, sense malsons, sense res; ens tornaríem a trobar i et tornaria a estimar. Els meus ulls mai et podran veure amb indiferència, sempre et miraran amb amor. 

Un missatge de nit sense revisar ni res. "A lo loco".

*Obra d'art*

Els teus llavis corren per la meva esquena mentre et busco amb els dits. Cos pintat amb pintura a l'oli, obra d'art que sembla del segle passat... em pintes el cos de colors vermells amb els teus petons i sento que els meus dits es desfan cada cop més dins la teva pintura, dins tota la pintura que crea el teu cos.

Puc fondre'm dins teu, rodejada dels colors vermells que m'envolten, que segueixen el camí dels teus llavis i em fan tremolar de plaer. La pintura m'acaricia els malucs, els pits, baixen als dits dels peus i pugen cap al meu front mentre humectes el meu sexe. I cridem ben fort fins que explotem junts i pintem tota l'habitació d'orgasmes de colors !

Sol de Juliol

El sol ens cega suaument 

mentre ens il•lumina la cara.

Obre els teus ulls verds per veure el camí

que jo obriré els meus també.

Vine, abraça'm, t'estimo,

que junts creuarem el riu

nus mentre la neu es desfà 

del calor que ens crema a les mans.

Tant de temps buscant els raigs

per aguantar-me el cor

i els tenies tu dins teu

per regalar-me’ls

I la persona que l'aguantava, 

desapareix amb la seva tempesta

per què pugui compatir

el nostre foc amb tu.

Perquè tenim mil anys d'amor

a només sis mesos de distància

enviant-nos els raigs de sol.

Això és tenir sort, Juliol.

EL PRIMER “T’ESTIMO”

El vent salat, l’aigua freda,

la nit fosca, el temps es congela...

Les paraules es dibuixen al cel amb les estrelles.

Mirades d’amor, mirades de por, mirades curioses.

 Mirades que aturen el món.

Escalfor cos a cos,

un petó dins de petons,

 l’amor dins la passió.

Felicitat imminent, les cames tremolen,

 El fred desaparegut, el cor encès.

La nit té llum, una claror verda de matinada;

 del principi del dia, del començament de l’amor.

*Dedicat al meu sol de Juliol*