Cada dia, quan la Maria es llevava , mirava per la finestra i li somreia al sol. Només tenia 15 anys i una innocència que se li escapava amb cada somriure. Era una noia molt sensible i una mica insegura. Tenia un xicot, un d’aquests que es té amb 15 anys, que només li dones la mà y a vegades li fas petons al cinema. Els va unir la música. La Maria cantava i el seu xicot tocava el piano. Era bastant feliç...
Fins que un dia la seva vida va canviar. Era un dia d’aquests que fa molta boira i no deixa de ploure. La Maria estava caminant pel carrer sola i de sobte el va conèixer. Va ser com si sortís de la pluja o de la boira, com si el destí l’hagués creat per a ella. Era un noi massa graciós, mai t’avorries amb ell. Això va fer que la Maria s’encegués i comencés a sortir més amb ell que amb el seu xicot.
Un dia ell li va acompanyar a casa. Estava tot massa fosc. Ell se li va acostar per poder mirar-la millor, va mirar els seus llavis i va intentar donar-li un petó. Però la Maria va girar la cara.
“Ja saps que tinc xicot”
“Doncs què fas amb ell? Ja t’he dit més d’un cop que no el mereixes, vull que el deixis i vinguis amb mi! Sinó ja no em tornaràs a veure!
Del dia en que la Maria va deixar la seva innocent relació encara s’enrecorda. L’aire era molt fred, tant com la seva mirada. Ella plorava mentre els seus llavis ressecs parlaven al seu xicot.
“Què no! Què no m’ho crec!”
“Et dic que ja no t’estimo, ho sento.”
“Doncs saps què és el que crec jo? Què ell t’ha dit que ho facis! No veus que és un amor passatger? A més no m’acaba de fer el què...”
“Ho sento...”
Les llàgrimes no s’acabaven mentre la Maria corria sense parar. Sentia un fort dolor al cor que no la deixava quasi respirar. El seu cos tenia vida pròpia i sense adonar-se’n va arribar fins a casa seva. Ell l’estava esperant, com si ja sabés que ara, la Maria era lliure.
La va abraçar molt fort, d’una manera que li costava fins i tot respirar. Va aixecar la seva cara mullada plena de llàgrimes i li va fer aquell petó esperat.
“Ja ets meva”, li va dir una i altre vegada.
“Ja ets meva!!”. Cada vegada feia més força amb els braços. Encara que la Maria l’estimava, aquella frase no la va fer feliç, els petons no la van fer feliç... Res més la va fer feliç i mai més va sortir el sol.
