viernes, 17 de agosto de 2012

*Desamor*


¡Resaca traicionera!
Haces que mi cuerpo me pida su ser,
Sus manos y dedos perfectos que hacen
Que mi adicción aumente.

Sí, soy adicta a esa lujuria no contenida,
A esa salvaje muestra de pasión por doquier.

Mi cuerpo extraña el suyo
Y mi yo interior no puede hacer nada
Para olvidar este síndrome de abstinencia.

Me he quedado sin mi droga
Y el fuego que hay en mí
No se apaga, se condensa.

No puedo hacer más que esperar,
Que imaginar esas horas muertas
Aliviando el dolor con mi pena. 

3 comentarios:

Alba dijo...

Contrasta mucho la pasión del escrito con la verdad 'científica' de la que hablas! Eso hace el poema muy interesante. :)

pau dijo...

Gracias Albi, como siempre tu opinión cuenta ;)

Anónimo dijo...

Ressaca com la de les ones del mar, que et xucla cap endins, omplint el buit, i ofegant-te alhora.
El buit és a la punta del que abans era un iceberg. El buit és l'abstinència que descobreix que la part que s'amagava sota la superfície, la part feta de promeses que es complien al cim ja no hi és. I les parets del forat d'aigua es desfan per omplir-se elles mateixes, com si s'abracessin, molt lentament, per la melanconia.