¡Resaca traicionera!
Haces que mi cuerpo me
pida su ser,
Sus manos y dedos
perfectos que hacen
Que mi adicción aumente.
Sí, soy adicta a esa
lujuria no contenida,
A esa salvaje muestra de
pasión por doquier.
Mi cuerpo extraña el suyo
Y mi yo interior no puede
hacer nada
Para olvidar este
síndrome de abstinencia.
Me he quedado sin mi
droga
Y el fuego que hay en mí
No se apaga, se condensa.
No puedo hacer más que
esperar,
Que imaginar esas horas
muertas
Aliviando el dolor con mi
pena.
3 comentarios:
Contrasta mucho la pasión del escrito con la verdad 'científica' de la que hablas! Eso hace el poema muy interesante. :)
Gracias Albi, como siempre tu opinión cuenta ;)
Ressaca com la de les ones del mar, que et xucla cap endins, omplint el buit, i ofegant-te alhora.
El buit és a la punta del que abans era un iceberg. El buit és l'abstinència que descobreix que la part que s'amagava sota la superfície, la part feta de promeses que es complien al cim ja no hi és. I les parets del forat d'aigua es desfan per omplir-se elles mateixes, com si s'abracessin, molt lentament, per la melanconia.
Publicar un comentario